Fotem-li mà

Avui entrem a la cuina, en aquesta nova secció. Tinc ganes de fer alguna coseta dolça.

Ja ho tinc! Coca de vidre!!

Per començar necessitarem massa de pizza [NO LA COMPREU!!!] És molt fàcil de fer, molt més bo i molt més sà (Si més no, saps el que hi fiques).


Ingredients que necessitem per la massa de pizza i per tant, la coca de vidre :

- Farina de força - 400gr
- Oli d'oliva - 50gr
- Llevadura "Royal" - 10gr.
- Aigua - 200gr.
- Sal
- Sucre
- Anís del mono


Preparació :

En un bol barregem (millor amb les mans) la farina + el llevat  + la sal (al gust).

Després hi afegim els líquids : Aigua + Oli

Barregem bé amb les mans fins a obtenir una massa homogènia (al principi sens enganxarà la massa als dits, però a mesura que els ingredients es vagin integrant s'aniràn unint en la massa).

Tapem el bol amb film transparent i el deixem reposar a la nevera uns 30 minutets.

Passada aquesta estona, dividim la massa en boletes i amb un corró la amassem fins a deixar-la ben primeta (Com més primeta sigui la massa més cruixent serà la coca) i li anem donant una forma allargadeta, de manera que ens càpiga al forn, però que sigui estreteta.

_____

Posem la massa sobre paper vegetal i la reguem amb oli, força sucre i anís. Lo ideal és ruixar-la amb un vaporitzador, (que es pot comprar a qualsevol botiga de -"20 duros"-). Jo el que faig és agafar el ruixador i col·locar-lo directament dins l'ampolla d'anís.

La col·loquem en el forn, preescalfat a 220º amb escalfor a dalt i a baix i l'hi tenim uns 15 minutets.

La treiem del forn, la tornem a vaporitzar amb anís i la tenim 2 minutets més al forn.

És brutal i boníssima

Frase del dia :
Plaers petits, plaers grans i una vida per gaudir-los

(Mitxell)

Austràlia

Avui faig aquest escrit en recolzament moral a algú que ara mateix està sobrevolant el planeta per anar-se'n a l'altre banda del món a viure. 

Arriba un moment en que la vida de tot ésser viu (bé, tot ésser viu no, més aviat tot homo sapiens sapiens,  que som així d'aventurers) necessita un canvi. 

Pot tractar-se d'un canvi LABORAL, FORMAL,  RESIDENCIAL, ESPIRITUAL, REPRODUCCIONAL, SENTIMENTAL, FAMILIAR, CONTINENTAL, APARENTAL, CONDUCTUAL, SOCIAL, que potser es tracta d'una necessitat puntual, imprecisa o quelcom més fructífer. En qualsevol cas, una de les coses boniques de la vida és la incògnita. El no saber en què ens trobarem i en què ens haurem d'enfrontar l'endemà. Simplement deixar-nos portar per la vida i saber degustar cada segon, i sentir cada desig, 

Potser un dia et despertes volen canviar l'aparença física, potser és un canvi de look rollo tall de cabells, ulleres de pasta i americana. Canvi que acostuma a ser efímer i poc productiu però que ja ens fa trencar la rutina i encarar el dia amb una altra mirada. I aqui hi ha la "mare dels ous": 

TRENCAR LA RUTINA

I es que, si hi pensem bé, estem aquí a la terra de pas. (De puto pas!)

Certament hi ha vides més dures o doloroses que d'altres, persones que ho tenen "TOT" i persones que no tenen "RES", i ho escric entre cometes perquè sovint, les persones que ho tenen "TOT" no tenen res i viceversa.

Jo, sense anar més lluny, si m'analitzo des del punt de vista d'algú que em mira, què veig?

Una noia corrent, sana, amb feina, amb parella, amb una família on gràcies a Déu no destaca la malaltia, amb projectes de futur, sent tieta d'un bebe preciós, amb ganes de ser mare un dia o altre; una noia a qui li agrada l'esport i divertir-se.

Carai! Sembla que ho tinc tot, oi? Doncs si (però no)!

Però d'això ja en parlarem un altre dia.

A el què vull fer referència és al fet que el què realment ens fa sentir vius no és el tenir una bona feina, o tenir uns ulls bonics. El què realment ens fa sentir vius i feliços és la sensació i la idea de que "Podem fer el què vulguem amb la nostra vida" i ho podem fer a partir d'ara. Podem ajudar a algú, podem agafar el cotxe i marxar ben lluny, podem dir el què vulguem a qui vulguem, podem fer una sorpresa a algú, podem arrencar a córrer, podem cridar, saltar, podem dir a algú que l'estimem. Es a dir, podem fer (quasi) tot el que vulguem.
I això és la vida, això es el que ens omple. Som lliures de viure-la com vulguem. 

Per tant, tornant als inicis del post. Felicitats amic, per haver agafat les regnes de la teva vida, haver decidit què és el què ara volies i haver-ho fet. De ben segur que t'anirà molt bé. I sinó, aquí t'hi esperarem amb els braços oberts.

Frase del dia :
No deixis mai de somiar i de mirar la vida amb ulls d'aventurer 

(Mitxell)

El Miquel ❥

Un bon dia va arribar a les nostres vides una bestioleta. Deuria ser un d'aquells dies que et despertes amb ganes de responsabilitzar-te per/de alguna cosa i dius PAM! Anem a comprar un animaló.

En arribar a la botiga semblava que tots els bitxos anaven esverats d'una banda a l'altre, però ell es va quedar amorrat al vidre amb aquells ulls tan grans rollo el "gato con botas" (que avui en dia el conèix tothom per ser el trenca cors de Dreamworks).

El fet es que ben il·lusionats varem arribar a casa, li varem muntar la seva propia casona, i vam anar veient, dia rere dia com s'hi adaptava. 

Poc a poc ens anàvem enamorant del Miquel, i encara que no ens vingués a rebre quan arribàvem a casa, o que no ens donés la poteta quan li demanàvem ens feia il·lusió arribar a casa i saludar-lo, pensar en ell quan estàvem fora ("Amb qui el deixarem?", "Si ningú se'n pot fer càrrec no podem marxar aquest dia", ...) sembla mentida el poc que costa fer-se estimar, perquè realment (entre nosaltres) el bitxo no fot ni l'ou.

La majoria de gent se'n riu de com parlo del Miquel perquè, per mi, és com un membre més de la família de 3 que som. Sempre atenta a donar-li 5 boletes de menjar (ni 4 ni 6), quan te l'aigua bruteta li canviem de seguida i perquè amagar-ho, a vegades li parlo  >.<' 

El cas es que fa poc, ens varem fer un tattoo on hi surt reflectit, això es mostra d'amor incondicional cap a la nostra primera "mascota-fill".

I tal dia com avui fa 1 any que el tenim, quan la majoria de família i amics no li donaven més de 15 dies de vida. Pos alá! ben cofoi que està! 

Per molts anys Miquelet! 

Tindrà recompensa.

Un projecte està en camí i il·lusionats ens hi anem acostant. Reunió rere reunió, detall rere detall, llibretes de suggeriments i consells de tothom. Sabem què volem, sabem com ho volem i sobretot el què em d'aconseguir però MAI no ens tancarem a escoltar noves propostes, idees, ni ingenioses aportacions (ni que siguin un xic arriscades). Tot és benvingut.

Un nou projecte, junts, per molts anys.

M'agrada deixar que els dits de les meves mans teclegin sense parar, inclús a estones, penso que moltes de les paraules no tenen sentit entre elles, però flueixen i jo em sento alliberada. 

Mil idees que volen pel meu cap amb necessitat de ser plasmades. La llibreta ja no suporta més pes del grafit del llapis i el cap no para de rumiar.

Podríem enfocar el projecte per aquí o per allà. podríem fer això aquí i això allà, podríem parlar amb el director d'aquí i d'allà, podríem organitzar això i allò.

Seguirem informant. De moment entusiasme, paciència i a poc a poc.