Un bon dia va arribar a les nostres vides una bestioleta. Deuria ser un d'aquells dies que et despertes amb ganes de responsabilitzar-te per/de alguna cosa i dius PAM! Anem a comprar un animaló.
En arribar a la botiga semblava que tots els bitxos anaven esverats d'una banda a l'altre, però ell es va quedar amorrat al vidre amb aquells ulls tan grans rollo el "gato con botas" (que avui en dia el conèix tothom per ser el trenca cors de Dreamworks).
El fet es que ben il·lusionats varem arribar a casa, li varem muntar la seva propia casona, i vam anar veient, dia rere dia com s'hi adaptava.
Poc a poc ens anàvem enamorant del Miquel, i encara que no ens vingués a rebre quan arribàvem a casa, o que no ens donés la poteta quan li demanàvem ens feia il·lusió arribar a casa i saludar-lo, pensar en ell quan estàvem fora ("Amb qui el deixarem?", "Si ningú se'n pot fer càrrec no podem marxar aquest dia", ...) sembla mentida el poc que costa fer-se estimar, perquè realment (entre nosaltres) el bitxo no fot ni l'ou.
La majoria de gent se'n riu de com parlo del Miquel perquè, per mi, és com un membre més de la família de 3 que som. Sempre atenta a donar-li 5 boletes de menjar (ni 4 ni 6), quan te l'aigua bruteta li canviem de seguida i perquè amagar-ho, a vegades li parlo >.<'
El cas es que fa poc, ens varem fer un tattoo on hi surt reflectit, això es mostra d'amor incondicional cap a la nostra primera "mascota-fill".
I tal dia com avui fa 1 any que el tenim, quan la majoria de família i amics no li donaven més de 15 dies de vida. Pos alá! ben cofoi que està!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada